El Jurament Hipocràtic

   La medicina en el món clàssic

Segons la Declaració de Genebra, el jurament hipocràtic és el següent:

"Per Apol·lo mèdic i Asclepi, jure: per Hígia, Panacea i tots els déus i deesses als que pose per testimonis de l'observança d'aquest vot, que m'obligue a complir el que oferisc amb totes les meues forces i voluntat.

Tributaré al meu mestre de Medicina el mateix respecte que als autors dels meus dies, partint amb ells la meua fortuna i socorrent-los en cas necessari; tractaré els seus fills com els meus germans, i si volgueren aprendre la ciència, els l'ensenyaré desinteressadament i sense un altre gènere de recompensa. Instruiré amb preceptes, lliçons parlades i la resta de mètodes d'ensenyança als meus fills, als dels meus mestres i als deixebles que em seguisquen davall el conveni i jurament que determinen la llei mèdica i a ningú més.

Fixaré el règim dels malalts del mode que li siga més convenient, segons les meues facultats i el meu coneixement, evitant tot mal i injustícia.

No m'avindré a pretensions que afecten l'administració de verins, ni persuadiré cap persona amb suggestions d'eixa espècie; m'abstindré igualment de subministrar a dones embarassades pessaris o abortius.

La meua vida la passaré i exerciré la meua professió amb innocència i puresa.

No practicaré la talla, deixant eixa operació i altres als especialistes que es dediquen a practicar-la ordinàriament.

Quan entre en una casa no portaré un altre propòsit que el bé i la salut dels malalts, cuidant molt de no cometre intencionalment faltes injurioses o accions corruptores i evitant principalment la seducció de dones o homes, lliures o esclaus. Guardaré reserva sobre el que senta o veja en la societat i no serà necessari que es divulgue, siga o no del domini de la meua professió, considerant el ser discret com un deure en semblants casos.

Si observe amb fidelitat el meu jurament, siga'm concedit gaudir feliçment la meua vida i la meua professió, honrat sempre entre els hòmens; si ho trenque i sóc perjur, caiga sobre mi, la sort adversa".


·Nussknacker

Comentario del texto: La Jura de Santa Gadea

Comentario del texto

La Jura de Santa Gadea

Se trata de un romancero épico y legendario puesto que es una composición poética. El autor es un anónimo y la data aproximada del romance sabemos que es del siglo XVI, porqué los romances en libros se publicaron en este siglo. Este género se escribió en libros como los cancioneros y los romanceros. Es un romancero viejo porqué en comparación con el nuevo el autor es anónimo.  Más bien en romances juglarescos. Dentro de los romances viejos el tema es épico y legendario ya que narra hechos basado en héroes, leyendas o cantas de gesta.

      El tema del poema es la humillación del Cid, el poema comienza con un juramento de fidelidad del Cid hacía el rey castellano Alfonso VI. A continuación hay un discurso en el cual se explica como se tenía que matar a los villanos no hidalgos.  Y sale un subtema sobre la lealtad y la fidelidad que tiene a su amigo ya que quiere descubrir quien lo ha matado y por qué razón. Al final del poema vemos como el rey destierra al Cid después de un enfrentamiento entre ambos.

      El argumento habla sobre como el rey comenta y jura no haber matado a su hermano. En este mismo poema se explica como el rey Alfonso XI exilia al Cid de Castilla tras haber sido acusado falsamente por unos caballeros.

      Todo y que es un texto poético tiene la estructura de un texto narrativo porqué tiene una historia.

      El romance tiene como principales características un número indeterminado de versos octosílabos, arte mayor. Hay una rima regular, rimando en consonantes los pares y en asonantes los impares.

      El poema lo podemos dividir en tres partes. La primera «En Santa Gadea de Burgos..» hasta «en la muerte de tu hermano»  del verso 34. Aquí nos dice donde transcurre la acción geográficamente. También es cuando Cid jura al rey. Se puede ver una comparación entre términos jugosos y pobres.

      La segunda parte «Jurado tiene el buen rey..» del verso 35 hasta « yo me destierro por cuatro» del verso 56. En esta parte el rey se enfada y destierra a Cid por un año. Este para no obedecer sus ordenes le dice que no se va a ir solo un año, sino más.

      En la última el verso 57 «Ya se despide el buen Cid» hasta «con borlas de colorado» que es el último verso, 68.  Aquí el Cid se destierra con sus vasallos fieles sin haber besado la mano del rey, tal como le había ordenado .

      Predomina el presente como (jura, vete, sean..), aunque hay otros tiempos verbales como el imperfecto (era, había), del modo subjuntivo (fuera, hablara…), el pretérito perfecto simple (alló, besó…), el futuro (será, besará…) y el infinitivo (besar).

      A lo largo del poema se pueden encontrar campos semánticos como animales caballos, mulas, burras; nombres abstractos Alfonso y Cid; vestimenta zapatos, calzado, camisones; etcétera. Además de los campos semánticos hay paralelismos: «..Vete de mis tierras, Cid, mal caballero probado y no estés más en ellas desde este día en un año..» Una anáfora «..y el hierro acicalado, y llevan sendas adargas..»

      En conclusión, «La jura de Santa Gadea», es una leyenda medieval. Un romancero viejo que escribió un anónimo aproximadamente en el siglo XV. Cuenta un juramento del Cid a Alfonso VI.  Cid es un caballero con mucho valor porqué no todos son capaces de acusar el rey. Mientras la actitud de Alfonso es de un cobarde al no decir la verdad. El poema se relaciona con el cantar de gesta de el «Poema de Mío Cid» . La jura de Santa Gadea es un buen ejemplo de un romancero además de haberse escrito en el pleno corriente cultural, el Humanismo.  

·Nussknacker

Orfeu

                         Orfeu

Orfeu fill de la musa Cal·líope i del déu Apol·lo va néixer a Tràcia i tenia un do per la música. Tocava la lira i cantava inspiradament les gestes dels herois i dels déus. També ateria els animals amb la seva veu tan bella.

El semidéu es va casar amb la bella Eurídice, però un dia a la jove li va picar una serp i va morir. Orfeu va decidir anar al inferns per demanar que la tornin. Va cantar davant de Hades i Persèfone que eren els déus de l’habitacle dels morts i aquells van acceptar però amb una condició: no mirar-la fins haver atrevessat el llindar de l’Hades. Però Orfeu al mig camí la va mirar i Eurídice va tornar al regnat dels morts.

En una altre història, Orfeu va participar en una expedició dels argonautes i va aconseguir vèncer amb la seva veu vèncer els encants de les sirenes cantadores. Així la nau Argos va passar sense ser atreta pels monstres.

Des de la mort de l’estimada Eurídice, Orfeu no va voler contactes amb cap altre dona. Va fundar a Tràcia els cultes de Dionís que era només per a homes.

Un dia les dones tràcies van caure en tropell sobre el cantor i el van esquarterar . Així va ser com va morir Orfeu, en  el lloc on va nèixer.

Desprès de la seva mort, les muses el van recollir el cos i el van enterar al pau del mont Olimp. Però el seu cap i la seva lira, els van tirar al riu Hebros i al arribar a la costa de l’illa Lesbos van resposar sota terra.

Un Power Point molt resumit sobre l'història amb la melodia de "Gluck - Orfeo ed Euridice - Dance of the Blessed Spirits" . Gluck la va escriure inspirant-se en el mite.


·Nussknacker

Les Muses

Les Muses

Cal · líope (Καλλιόπη, 'la de la bella veu "); musa de la poesia èpica (cançó narrativa)

Clío (Κλειώ, 'la que celebra'); musa de la història (epopeia)

Erato (Ἐρατώ, 'amorosa'); musa de la poesia lírica (cançó amatòria)

Euterpe (Ευτέρπη, 'delit'); musa de la música, especialment la de la flauta

Melpómene (Μελπομένη, 'cantar'); musa de la tragèdia

Polímnia (Πολυμνία, 'molts himnes'); musa dels cants (himnes)

Talia (θάλλεω, 'florir'); musa de la comèdia

Terpsícore (Τερψιχόρη, 'delit de la dansa'); musa de la dansa i poesia coral

Urània (Ουρανία, 'celestial'). musa de l'astronomia i poesia didàctica

·Nussknacker

El viatge d'Eneas

Enees, un semideu fuig de Troia en el moment al que els grecs l’estaven atacant i destrosant.

Se’n va a Tràcia amb els troians que han pogut escapar-se, amb el seu fill i el seu pare.  Anquises, el pare de Enees diu que han d’anar a Creta, ja que és on va neixer el fundador de Troia. Quan arriben, Enees somia amb la seva mare, Venus i ella li diu que on estan no es Creta, sinó una gran regió situada a l’oest: Itàlia, la terra de Dàrtan, l’altre gran patriarca de Troia. Se’n van altre cop en la busca de Creta. Es desembarquen en una de les Illes Estòfades i allà es troben amb harpies. S’escapen d’elles i continuen per la costa de Grècia. Continuament troben una ciutat habitada per altres troiants supervivents on reinaven Helen, fill de Príam i Andròmaca, Vidua d’Hector. Anant cap a Sicilia  arriben fins les illes dels ciclops i s’escapen de Polífem(ciclop) i dels seus amics. Quan arriba a Sicilia el seu pare li diu que ja no pot continuar, es posa malalt i  mort. 

L’arribada a Cartago, l’ha portat molts problemes. Semideu volia anar cap a Itàlia, però Juno, la deesa enemiga dels troians fa que les tempestes el portin a Cartago, i la seva mare fa que la reina Dido i el seu fill s’enamorin. Però unes bruixes li diuen que el seu destí es més cap al nord i Enees, per molt que estima a Dido, se’n va en la busca del seu destí. Plena de fúria, Dido llença una maledicció a Enees i continuament es suicida. Com que Enees va fundar una petita colonia en Sicilia, quan hi arriba deixa a gent que no volen continuar. Al tocar la terra d’Itàlia Enees va consultar a Sibil-la i aquesta sacerdotessa li diu que es fundara una ciutat, Roma, que serà una de les ciutats més importants de tot el món, gràcies a ell. Per fi arriba a la regió de Laci. El rei Llatí per la predicció d’oracles, casa a la seva filla Lavínia amb l’Enees.  La deesa Juno hi intervé un cop més. L’antic pretendent de Lavínia, Turn es vol venjar i en una batalla perd, fins que Enees el mata. És llavors quan Enees funda la ciutat Lavinium, en record de la seva esposa. Regna durant molts anys fins que desprès el seu fill Ascani funda la ciutat Alba Longa, els seus decendents regnaran Alba Longa durants uns segles fins que neixen Ròmul, el fundador de Roma, i Rem el seu germà bessó.

   

     Enees

Enees, heroi troià fill de Venus, que va aconseguir sobreviure a la destrucció de Troia,arribar  a Itàlia i fundar-hi una ciutat que seria el germen de l’Imperi Romà.  Fill de la dessa d’amor Venus i d’un mortal Anquises. És el protogonista de l’Eneida.

Al principi no lluitava en la guerra de Troia, però quan Aquil-les  va atacar el seu equip, va entrar a la guerra. Va lluitar contra Aquil-les i Diomedes, més tard es va escapar amb el seu pare a l’esquena i el seu fill als brasos.

Va fer un llarg viatge per la mediterrania amb els troians que van fugir. Van pasar per Tràcia, Delos, Creta, Illes ciclopes, Actium, Ceraunia, Megara, Eryx, Carthage, Eryx, Pallaneum(Rome) Laci.

A Cartago s’enamora de la reina Dido, però no pot quedar-se amb la seva estimada i se’n va en busca del seu destí.  Quan arriba a Laci el rei Llatí el casa amb la seva filla Lavínia i desprès de guanyar la guerra contra Turn, el seu ex-estimat, funda una ciutat Lavínium.

·Nussknacker

Ròmul i Rem, la fundació de Roma

Ròmul i Rem : la fundació de Roma

Desprès de que Troia es destrosada pels grecs, Enees, fill  d’un mortal Anquises i de la deesa d’amor Venus, abandona la ciutat amb el seu pare a l’esquena i el seu fill Ascani als braços. Creüsa, la seva esposa li diu que el seu destí és aquí i  no pot continuar. Desprès d’un llarg viatje per la mediterrania en busca de la nova pàtria, arriben a Hespèria. El rei Llatí que habita a la regió de Laci, casa a Enees amb la seva filla Lavínia. Aquesta noticia no es ben rebuta per l’antic pretendent de Lavínia i aquest es venja d’Enees en una lluita, on guanya l’Enees. Semidéu funda la nova ciutat Lavinium, en record de la seva esposa.

A la mort d’Enees el seu fill funda la ciutat Alba Longa i inicia la dinastia reial albana que dura molt de temps.

Numitor i Amuli, princeps de la dinastia, desde petits eren gelosos. Amuli mata a tota la familia de Numitor per tal d’ocupar el tron i converteix a la única filla de Numitor, Rea Sílvia, en sacerdotessa vestal.

Mart, deu de guerra, s’enamora de Rea Sílvia i engendren dos bessons Ròmul i Rem. Quan Amuli s’assabenta del naixament dels bessons, empresiona a Rea Sílvia i llença els nens al riu Tíber. Però una lloba els troba i cuida d’ells fins que els recull pastor Fàustul. Juntament amb la seva esposa Laurència els crien i eduquen.

Als divuit anys, Fàustul els explica l’origen i els dos bessons es venjen de Amuli tornant al tron al seu avi Numitor.

Els dos bessons desideixen fundar una nova ciutat a la vora del riu Tíber, però els passa lo mateix que a Numitor i Amuli, i per acabar aquesta disputa observen el pas dels aus. Rem puja al turró Aventí i veu sis voltors, però Ròmul des del mont Palatí veu dotze voltors.

Com que Ròmul es l’elegit, traça un solc a terra amb una arrada així assenyalant els límits de la nova ciutat dient que  matarà al que passi el límit sagrat. El seu germà rient i burlant-se’n d’ell traspassa i Ròmul el mata.  Ròmul, posa el nom a la seva ciutat “Roma”.

 

-Virgili i Tit Livi

La ciutat de Roma i el nombre 7. Cerca el nom dels seus 7 reis i dels seus 7 turons.

Set Reis: Ròmul, Numa Pompili , Tul-lus Hostili, Anc Marci, Tarquini el Vell (Prisc), Servi Tu-li, Tarquini el Superb.

Set turons: Capitoli (Mons Capitolinus), Quirinal (Collis Quirinalis), Viminal (Collis Viminalis), Esquili (Mons Esquilinus), Celi (Mons Caelius), Palatí (Mons Palatinus), Aventí (Mons Aventinus).

·Nussknacker

El mite de Pandora

Zeus( el pare dels déus i dels homes) per castigar Prometeu, va ordenar a Hefest(el déu del foc) que construís una bella imitació de les deesses.  El deu de foc, la va fer d’argila. Altres déus li van donar altres característiques: Afrodita(deesa de l’amor, la bellesa i sexualitat) li va regalar l’encís, Atena(deessa de la guerra, civilització, la sabiduria, l’estrategia, les arts i la justicia) els coneixements de les arts de la casa, les Gràcies(deesses de l’encant, la bellesa, la naturalesa i la creativitat humana) li van regalar al coll collaret d’or, les Hores(deesses de l’ordre de la naturalesa, les estacions de l’any i de justicia) li van possar als cabells flors, Hermes(déu olímpic missatger) li va donar el do de la paraula, la curiositat i la mentida. Com que la van fer entre tots els déus, li van possar el nom “Pandora”. Pan – volia dir tot, Dora – regal.

Zeus va entregar Pandora als homes mortals i la va regalar a Epimeteu( tità, germà de Prometeu) aquest es va enamorar d’ella i desprès d’un temps es van casar. Prometeu sabia que Zeus el volia castigar per entregar el foc als homes i va avisar al seu germà que Pandora era un regal envarinat. Zeus també li va donar una caixa(gerra) per Promoteu dient-li que era plena de tresors. Prometeu va dir al seu germà que amagués la clau de la caixa. Un dia mentre Epimeteu dormia, Pandora li va pendre la clau i va obrir la caixa. De dintre van sortir totes les desgràcies que hi ha avui per terra. Quan Pandora es va adonar del que havia fet, va tancar la caixa, però l’única cosa que hi va quedar dins era l’esperança. Per això es diu que l’esperança es l’últim que perd l’home. Els mals que van eixir de la caixa també van provocar la mort de la mateixa Pandora.

A Prometeu li va arribar càstic de Zeus, va ser encadenat al mont Caucas, on cada dia una àgila li rosegava el fetge, que li tornava a créixer la nit.

·Nussknacker